Intolerable actitud blau-grana

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 472, 5 de juliol de 1993

Amb motiu del títol de Lliga aconseguit pel Futbol Club Barcelona, s’han reproduït determinades actituds en els seguidors d’aquesta entitat. N’hi ha hagut més d’un, i gosaríem dir que més de dos, de seguidors del Barça, que han patit per si aconseguia el primer lloc. Increïble, però cert. Hi havia persones favorables al Barça que tot i saber, jurar, perjurar, somniar desperts i adormits, que el seu equip era el millor dels que entren a la competició; i que després d’haver llegit repetides vegades i per la ploma dels millors especialistes mundials en l’esport que el Barça era, i és, l’equip que millor futbol juga al món, van passar unes hores, dies i fins i tot setmanes, patint com a desesperats.

Hi ha gent que no es troba bé, i que no es trobarà bé fins que no li canviïn el Règim.

Perquè, ben bé, un es pensa que entre els culés ja hi havia consens, i generalitzat, que el resultat ideal amb el Reial Madrid (Espanya) consistia que el Barça guanyés al darrer minut i de penal inexistent. Ideal, que hom havia vist superat l’any passat; quan, més enllà d’aquest ideal, el Barça va guanyar la Lliga sense necessitat de ser-ne líder fora d’uns minutets i, a aquestes altures, sense necessitat d’enfrontar-se al Reial Madrid, deixant-ho a un altre, el, mercès a això, ja no modest Tenerife.

Per si ningú dubtava que efectivament havia començat ja una nova època en la nostra Història, el nou ideal concretat l’any passat ha estat superat, és clar, enguany: el dimecres abans del diumenge que el millor equip de la Lliga i el menys regular havia lògicament de guanyar la competició, el Reial Madrid guanyava el Barça a domicili. Que és una altra manera de dir que aquell dimecres, en fer seguir el camí cap a la Copa al Reial Madrid, el Barça guanyava la Lliga perdent. Que és, clarament, un ideal superior al de l’any anterior a Tenerife, i per tant a l’ideal ja prehistòric de guanyar el Madrid de penal, etcètera. Els espanyols es van creure que guanyar el Barça aquell dimecres era guanyar el Barça, ufans com són. Quan una visió simplement freda mostrava que en realitat només era passar a la ronda següent d’un trofeu que abans era del Khaneralíssimo -i ara del rei, fot-li gasto-, i amb això ja és dit tot sobre el valor d’aquella victòria. Mentre que no podien veure, ufans com són, que el preu n’era el següent, i evidentment, claríssimament, excessiu: per guanyar allò s’havien de cansar enllà de les seves progressivament minvades forces, s’havien de destrossar físicament, i que això els tornaria al seu lloc mental habitual: la prepotència d’haver matat mosquits a canonades.

Destrossats físicament, encegats mentalment, era cantat que empatar a Tenerife, que ja era perdre, els era impossible i inimaginable que hi poguessin guanyar.

Aquells culés que diu que van patir malgrat la diafanitat del Reial, ¿per què perden el temps patint, amb la feinada que tenim davant? Hem de començar a organitzar una competició esportiva digna del Barça, digna del moment polític que vivim, la Lliga Europea de Futbol. Amb aquesta feina entre mans, única digna d’afeccionats mereixedors de viure el moment que ens toca, celebrar el triple només es pot celebrar si s’accepta que era una cosa que es veia venir, si és que al món hi ha d’haver justícia i llibertat. I molt d’amor, és clar.