Escorrialla escorreguda

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 476, 2 d’agost de 1993

La pregunta de l’escorrialla era: ”Llavors, la llengua espanyola, que avui parlen més de 300 milions de persones arreu del món, i que sembla que puja als Estats Units, ¿pot fer que Penguin tradueixi autors espanyols?”.

I la resposta, donada pel president de la casa Penguin, era l’esperable per a qui no sigui una escorrialla: ”¿Qui ho sap? Però s’ha de ser realista. I la llengua espanyola em sembla que tenia més relleu als segles XVI i XVII que no avui, ¿oi? És una pena, però és així.”

Que el senyor Peter Mayer, president de Penguin, és d’origen britànic ho demostren el començament: ”¿Qui ho sap?”, i el final: ”És una pena…”.

I que mereix el lloc de president d’una empresa de primera línia mundial ho demostra la resta: pur realisme adquirit a base de coneixements, i de coneixement.

No cal dir que la pregunta de l’escorrialla -més endavant tractarem de descriure aquest personatget de la cultureta espanyola, passi la redundància- era ficada amb calçador. El senyor Mayer acabava de dir que ”És una mala sort per a la cultura internacional dels nord-americans i els anglesos que l’anglès sigui un idioma tan internacional que no se sentin obligats a aprendre’n d’altres”. Cosa que facilitava a un (improbabilíssim) entrevistador espanyol una reflexió sobre la realitat de la seva cultura: encara no internacional com l’anglo-saxona, i per tant necessitada d’altres idiomes, en canvi ja té els tics de l’anglo-saxona, l’autosuficiència, sense haver-ne adquirit les qualitats, l’omnipresència. Continuant la reflexió, l’improbabilíssim espanyol podia haver deduït, d’aquest estat psicològic ”totalitari” de la seva cultura, la resposta que, britànicament però americanament, li dava el senyor Mayer: que el moment de la llengua espanyola ja va passar fa segles. I que s’ha de ser realista.

Bé, l’escorrialla sol ser una escorrialla de falangista, de militar, de comissari de policia, d’inspector de Finances. Que es rebel·la contra el pare, com escau; però que en comptes de renegar la influència paterna -el totalitarisme-, només en renega l’uniforme; ell se n’endossa un altre, es mata a enllustrar-lo -l’actual democràcia, totalitària, espanyola-; a cosmopolititzar-lo -300 milions comptant-hi indis, catalano-parlants, gallecs, bascos, Ceuta -i-Melilla, juga-t’hi que els filipins i tot, i és clar els nord-americans d’origen llatino-americà sense deixar els porto-riquencs-; i a predicar el bilingüisme -només allà on l’altra llengua és l’espanyol, especialment si hi compten amb exèrcit, policies, torturadors…-.

Un hom pensava, i encara pensa, que entre gent progressista l’herència és mal vista. No deuen ser progressistes, doncs, les escorrialles. Gran diari, El País, mona vestida de seda. I amb sucursals.