Una arma, secreta, que ens falta

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 477, 9 d’agost de 1993

Vet aquí un tema de reportatge; una autèntica perla per als periodistes que es dediquen al dificilíssim afer del reportatge, i que per això sempre en van escassos, sempre angoixats. Es tracta d’investigar l’estat de la cultura entre nosaltres. ¡Quiets! No parlem de la cultura vulgarment entesa, és a dir de la subvencionada, és a dir de l’afavorida per la pútrida mentalitat del polític en cerca de vots que, si és polític, podreix tot allò que toca en benefici del seu poder, i si és bon polític ho podreix en favor dels seus.

No parlem doncs de la cultura literàrio-musical, ni de la cultura arquitectònica, ni de pintura i escultura, tan poc rendible per als qui la practiquen que és fàcilment subornable.

La idea d’aquest reportatge és treta d’una de les immancables notes del senyor J. R. Masoliver. Que hi explica que als Estats Units dues entitats han analitzat les estadístiques nacionals del 1960 ençà i, d’aquesta anàlisi, n’han tret conclusions sobre l’augment o la disminució de la cultura aquests darrers trenta anys.

Les estadístiques estudiades s’han agrupat en una vintena de seccions. En la de mirar la televisió, l’americà mitjà ha passat d’un índex de 5 a un índex de 7. No sabem si l’estudi conclou que això sigui bo o dolent. Entre nosaltres hauria de ser dolent, perquè aquí, i no ens estranyaria que allà també, la televisió no és encara una eina d’informació sobretot, o d’expressió, si així ho volem dir; sinó que és, encara, una eina de fer comprar, i una màquina, no declarada, de fer votar. I després, i molt secundàriament, tota la resta.

Pel que fa al nivell d’exàmens de grau mitjà, ha baixat un 10%. Suposant que el 5% de la baixa sigui deguda a la baixa dels mestres, tampoc no és cap consol: el conjunt ha baixat. Qui treia un deu, treu un nou, qui treia un cinc ara suspèn; no hi pot haver matrícula d’honor, doncs.

Els naixements il·legítims han passat, en trenta anys, als Estats Units, del 5% al 26 %. Fins i tot atribuint una part d’aquest augment a raons deliberades, com podria ser de fer botifarra a les institucions establertes, l’augment és massa considerable per a no atribuir-ne bona part a l’estupidesa, la ignorància, la desesperació, la soledat; la ceguesa de lluitar a canonades contra ratolins.

Aquesta evolució no necessita comentari: en trenta anys, els suïcidis de menors d’edat han passat de l’índex 3,5 a l’índex 11,5.

I aquesta altra, tampoc: de poc més de cinc mil homicidis l’any 1960, s’ha anat progressant fins que, una trentena d’anys després, s’ha arribat als vint-i-cinc mil homicidis anuals.

L’estudi, l’han fet la Heritage Foundation i l’Empower America, ambdues amb seu a Washington. No són entitats oficials, i aquí encara ho serien menys. Aquí, serien secretes.

Però s’ha de fer. Aquest estudi, aquesta sèrie de reportatges, s’ha de fer i més aquí, a Catalunya, País Valencià i les Illes en conjunt que no pas enlloc. Perquè estem segurs que aquests estudis, tancats amb pany i clau això sí, l’estat espanyol ja els té.

I amb ells ens domina, ens pacta, ens tracta, ens afalaga o ens insulta. Segons que convé als, seus, bons polítics.