Quin, de capitalisme?

Ramon Barnils, núm. 482, 13 de setembre de 1993

En plena crisi econòmica mundial, que ha encallat el “progrés” d’Europa i tot, amb un atur que fa posar els pèls drets fins i tot als qui tenen feina, resulta que hi ha qui fa milers de milions al dia. Aquest mes d’agost hi ha eufòria a la borsa i a les finances, i eufòria, per aquesta gent, vol dir, exclusivament milers de milions de dòlars, marcs, iens, lliures, francs, pessetes i altres.

De la qual cosa es dedueix que no vivim ni tan sols en un dels móns mitjanament decents d’entre tots els possibles: hi ha feina i per tant no es produeix, la gent no compra gaire i per tant no es ven; doncs treballadors, fabricants i venedors no guanyen diners, lògicament. I en canvi i simultàniament, hi ha qui guanya milions al dia, desenes de milions a la setmana, centenars de milions al mes.

La crisi no és per a tothom, es veu que només és per a la part “sana” de l’economia. La part insana, és a dir, l’especulació, hi guanya.

Això és una aberració, fins i tot des el punt de vista de l’economia de mercat. No volíem enemics? Doncs ja el tenim: el capital especulatiu.

No és cap novetat. Per adonar-se que l’enemic era aquest n’hi ha hagut prou, aquests darrers quinze anys, de llegir els diaris, no pas sols els titulars, sinó alguna gasetilla reveladora, algun títol en un racó o en les pàgines parelles: l’accés al poder de “l’esquerra” a l’estat espanyol no va produir cap mena de preocupació al capital especulatiu, ni a les entitats financeres, ni a les de crèdits. Més aviat al contrari: l’accés de “l’esquerra” actual al poder de Madrid suposava que aquesta “esquerra” controlaria els treballadors, els quals, com que es pensaven tenir els seus al poder, controlarien les empreses; de tal forma i manera que l’autèntic enemic, el capital especulador i especulatiu es trobaria amb treball i empresa entretinguts barallant-se i ell, l’autèntic enemic, tindria les mans lliures.

Que és el que ha passat en aquests darrers quinze anys. I que és el que, aquest agost, s’ha vist amb claredat meridiana: l’economia sanament entesa va malament, i per tant van malament empresaris i treballadors. Mentre l’economia, en el seu sentit degenerat, va més bé que mai; si aquestes darreres setmanes, entre uns i altres deien, i ens deixàvem convèncer, que “tothom” s’ha d’estrènyer el cinturó, l’enemic real, l’autèntic, el capital especulatiu, el que només veu el diner, anava més bé que mai. Uns centenars de persones han guanyat, i van guanyant, milions cada dia, desenes de milions cada setmana, centenars de milions cada mes.

Liquidat (?) el capitalisme d’estat, ves si no ens en queda, de feina, pràcticament tota. I la més difícil, perquè l’enemic és el més “pur”: no té contra la democràcia ni contra la dictadura, ni té res a favor ni en contra el treballador o l’empresari, ni res a dir sobre dreta o esquerra. El seu objectiu és un, i un de sol, que és l’acumulació de diners (o sia dos, la compra del poder); la resta són fitxes, totes igualment, asèpticament utilitzables sense excepció: la democràcia, la dictadura, el treballador, l’empresari, la dreta, l’esquerra. I el creixement il·limitat i el creixement zero. I la industrialització o l’ecologisme.