“ZYX”

Ramon Barnils, núm. 484, 27 de setembre de 1993

En l’editorial del diari madrileny ABC -o bé d’El País? Bah, matisos; tots dos furibundament espanyols, l’un matís monàrquic, l’altre matís joancarlista- sobre la presència de l’espanyol a Catalunya, s’hi fa una llista de les glòries literàries catalanes, que és aquesta: Aribau i Oda a la Pàtria, Bofarull, Joaquim Rubió i Ors, els Jocs Florals, Frederic Soler Pitarra, Feliu i Codina, i Àngel Guimerà.

Tots del segle XIX. Igualet, igualet, que lo defunt del seu agüelet. Quan a mitjan anys 40 l’Editorial Selecta va voler reprendre 1’edició de llibres catalans, ho va haver de fer amb condició d’editar només ”clàssics”, va començar amb Verdaguer, i de reeditar-los amb ortografia també ”clàssica”, és a dir l’anterior a la normal.

I com és que són així? Per raons raonables no ho sembla: després d’haver fet la llista de les glòries catalanes, que fan acabar al segle XIX, denuncia les darreres disposicions que comencen a fer normal l’ensenyament al Principat amb les paraules ”ens sentim autoritzats a denunciar amb energia aquestes coactives temptatives de regressió”.

La llengua espanyola, tècnicament parlant, deu estar molt malament, si un seu defensor construeix de tal manera que no se sap si la part de l’oració ”coactives temptatives de regressió” es refereix a les disposicions docents de la Generalitat o bé a la llista de glòries, tècnicament decimonònica, que fa el mateix denunciant. Es denuncia el prestigiós quotidià a ell mateix? Oh, i tant. Sempre i contínuament, a ell i als seus germans de nació. Ensenyen les vergonyes i amb un desvergonyiment -que podria passar, ja se sap que la política és desvergonyida- o bé amb una ignorància -i a això, ja no s’hi val, hi han estat sempre en joc les vides, mentals i físiques, de milions de persones- que es fa veure.

Una barbaritat, de barbàrie, general en tots els quotidians espanyols -i com més ”demòcrates” més- que utilitzen sense excepció és que, amb la imposició del català a Catalunya, es fa el mateix que feia el dictador Franco, que hi imposava l’espanyol. Com que el nombre d’imbècils és infinit, i com que Catalunya és una nació i per tant té dret a tot, inclosos imbècils d’aquest branc, aclarirem el paral·lelisme: fer el mateix que el dictador seria imposar una llengua impròpia a un país, per exemple el català a Castella; i anar a favor de la democràcia seria imposar-hi el castellà (i no diem imposar l’espanyol a Espanya perquè el nombre d’indocumentats és encara elevat).

Bé s’ha de distingir l’ABC d’El País, encara que només sigui per la regressió en la tipografia. Si el segon posa aquestes coses en lletra petita i les encarrega a independents a sou, el primer ho posa en titulars, i a portada: ”Igual que Franco, però al revés: Persecució del castellà a Catalunya”.

La lògica no hauria de patir-ne: igual que Franco seria “persecució del castellà a Castella”, i al revés que Franco seria “imposició del català a Castella”.

A veure si d’una vegada s’acaba aquesta excusa de la crisi i continuem la “regressió” a Europa. Que és d’on no ens hauríem d’haver mogut mai.