Sympathy for the Devil

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 487, 18 d’octubre de 1993

Diuen que el Barça és l’equip més simpàtic de tot l’estat. Això ha provocat el temor a alguns dels qui utilitzen el Barça, i són utilitzats pel Barça, per a les seves finalitats sociopolítiques. Consideren que si acaba essent el predilecte d’Espanya el Barça, i amb ell el país i ells mateixos, seran engolits per Espanya -adéu Catalunya, i visca Espanya-.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Aquest temor de determinats culés és resultat del mateix temor que fa que les cadenes de televisió, quan un programa seu coincideix amb el d’una altra cadena, en comptes de tenir fe en el seu programa i de reforçar-lo, s’espanten i, quan l’altra cadena passa el programa temut, fan ”contraprogramació”, que és que, en comptes de mantenir el seu (bon) programa, i que guanyi el millor -el seu, per tant-, en posen un altre que suposen, pràcticament sempre equivocadament, de resultat tòpicament segur: en comptes de competir al pòquer, es posen a jugar al parxís. I acaben oblidant el molt o poc pòquer que sabien.

Aquest temor sobre el futur sociopolític del Barça es fonamenta en una funesta mania, la de comparar-lo amb el Madrid. Efectivament el Madrid va ser l’equip simpàtic de l’estat, i encarnació de l’estat de què parlem. D’això en dedueixen que si el Barça arriba a ser l’equip més simpàtic de l’estat, acabarà encarnant l’esmentat estat -Espanya-. Comparació i deducció que obliden l’únic fonamental, que és el perquè de les coses: Per què el Madrid va arribar a ser l’equip més simpàtic de l’estat? Perquè l’estat així ho va imposar, com ho demostren els documents que van veient la llum. Mentre que el Barça ha arribat a ser el més simpàtic malgrat l’estat, com ho demostren els documents que van veient la llum (el darrer, a les memòries d’Ortínez, com l’estat va aconseguir que Di Stefano, del Barça, passés al Madrid). Perquè sempre ha jugat al futbol, i sobretot perquè, en el terreny de les simpaties autèntiques, que són les de les bases silenciades, i no les dels volubles mitjans de comunicació, fins i tot en plenes dictadures i en ple imperi del Reial Madrid, el Barça tenia més socis i penyes a tot l’estat que ningú, i a Europa, i més que en va tenint.

Mirem-nos-ho pel cap del davant: la simpatia que els ciutadans honrats espanyols senten cada cop més pel Barça els ha de dur a fugir de la intrínseca maldat de l’estructura estatal a què els sotmet, i a sentir simpatia per altres maneres de concebre la relació entre pobles diversos; la del ”Barça més que un club”, continuació de la dels nostres avis nacionalistes i moderns, per tant internacionalistes, que ja parlaven d”’Esport i ciutadania”.

Maneres que són les que, amb més o menys ganes dels seus directius oficials, han dut al Barça: socis, simpatitzants, emblemes, la penya Barça d’Altea i la d’Estocolm, negres delicadíssims i nòrdics rutilants, jugadors catalans joves i bascos veterans, allà on són -fins i tot al cor dels anònims espanyols honrats-.

(Quedava per parlar del foment de l’espanyolisme entre nosaltres aprofitant la simpatia espanyola que ”ara” desperta el Barça. Aquests espanyolistes estan o mal informats o desesperats; entre els espanyols honrats el Barça sempre n’ha tingudes, de simpaties, sense que això ens hagi privat, al contrari, de ser més que un club. Una vegada més, els déus tornen cecs qui volen perdre: amb democràcia, i sense exèrcit, l’espanyolisme, per murri que sigui, no hi té res a fer.)