El control de La Vanguardia

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 494, 6 de desembre de 1993

Ha causat impacte visual l’aparició física, breu però repetida, de Javier Godó, comte de Godó, als telenoticiaris. La sensació ha estat tan gran que haurem d’anar a pams.

Primer i principal, i potser únic important: La Vanguardia, propietat i vaixell insígnia del comte Godó, deu estar entre la mitja dotzena d’institucions de primera fila a Catalunya. La Vanguardia és al mateix prestatge que el Barça, la Caixa d’Oros, Montserrat i no sé si cap institució més -inclosa la Generalitat, de moment si més no-.

Cosa que justifica sobradament l’amplitud d’ondes que ha generat la física visió del comte entrant als jutjats a declarar. Era com si a l’abat de Montserrat l’enviessin a l’estranger, o al president del Barça el segrestessin, o que el president de la caixa d’Oros fos també president del COI.

Cosa que explica també que a La Vanguardia hi pugui haver tota mena d’espionatges electrònics. Només faltaria: aquí, qui no l’espien no és ningú -i amb això estem com durant la dictadura, que no hi havia antifranquista mínimament digne d’aquest nom, per indigne que en fos, que no li tinguessin el telèfon intervingut. O que no en presumís, amb raó o sense-.

La ”informació” electrònica és tan vulgar i corrent que quan et compres un senzillíssim contestador automàtic, en el prospecte et diu com qui no et diu res que ”també” pots gravar la conversa que sostens en aquell moment, i amb la mateixa tipografia i normalitat indica que això és prohibit per la llei si no tens permís de l’interlocutor.

Tan podridament vulgar que fins i tot qui signa, menyspreador constant dels que han presumit de ser escoltats, controlats, perseguits i interrogats -en el noranta-nou per cent dels casos o era mentida o era buscat per fer mèrits cara al postfranquisme-, sap quant es paga avui, per exemple, per un cambrer de bar que col·loqui micròfons sota la taula habitual d’un client espiable: tres-centes mil pessetes.

El cas és clar: hi ha institucions, molta competència i molta política -sobretot competència viada de política- interessades, per tots els mitjans, a controlar La Vanguardia, una de les primeres institucions del país. Només faltaria.