Un tomb per la púrria (i III)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 502, 31 de gener de 1994

Ho liquidarem ràpid per anar al fons: explicades les feinetes de guerra de Carles Sentís, conegut al milieu per “l’espion de Franco“, vet aquí un detall sobre la seva postguerra: surt a Guerra de España, de Juan Ramón Jiménez, republicà, espanyol, exiliat, premi Nobel, editat per Seix Barral el 1985.

A la pàgina 214, Jiménez hi escriu: “El juny del 1939… robaren (allanaron) el meu pis, Padilla, 38, un grup d’escriptors, al capdavant dels quals hi havia el jove lladregot (ratero) català FR, antic secretari de (…) i amic de S. En el grup hi havia CMB… Hi van anar diverses vegades. Se’n van endur (manuscrits i cartes) i a més, per si n’hi havia cap dubte, la màquina d’escriure, el gramòfon, els discs (…). Dos van venir de Barcelona especialment (…). Dos i Tres B (barcelonins?) amics de S en són els únics responsables”. FR és Fèlix Ros, del grup feixista de Tossa; CMB, un Barbeito. I S, naturalment, Sentís. JRJ va morir sense que els rebentapisos haguessin de piular; ho explica fins a la pàgina 229.

Matem-ho: a les memòries de Manuel Ortínez Una vida entre burgesos (Edicions 62, 1993, pàgines 150 a 156, 173 i 252) es detalla el paper de Sentís en la tornada del president Tarradellas; tan important com l’explicat per Xammar en l’accés del dictador Franco: de periodista de segon ordre, de personatge de tercer ordre.

Cadascú es guanya la vida, i el paper, com pot. El que resulta intolerable, i aquest és el motiu d’aquesta minisèrie, és que el nostre temps i la classe periodística (la de qui subscriu) hagin promogut que un personatget d’aquesta mísera condició hagi arribat a president del gremi, quan calia més que mai als ciutadans que nosaltres, els assalariats del Quart Poder, ens distingíssim dels altres Tres, en els quals, més que mai, havien de proliferar polítics de segon ordre i personatges de tercer.

En temps dels JJOO del 92 el Time Out de Londres va publicar una nòtula constatant que Barcelona en general veia bé els Jocs, i que feia pudor de podrit constatar que el 85% de la premsa, també. Per això el setmanari dubtava de la higiene del procés olímpic barceloní. Vet-ne ací una gruixuda raó, Time Out: un 85% de fills de Sentís.

Felicitats patriarca.