De Sandra Camaca a Sandra Chaffe

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 507, 7 de març de 1994

Era l’altre dilluns a cala Montjoi. El cel alt, l’aire clar i mogut, el mar blau i mediterrani -o plom intens, segons com bufava el vent-, convidaven a perdre’s pel paisatge solitari, immortal, senyat pel cap de Norfeu.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Qui signa no havia pensat a dur-se-n’hi la gavardina, fa uns anys adquirida a Oban per indicació mai prou agraïda del professor Michael Young. Al Bulli, també confortablement aïllat, hi havia escalfor humana i alguna novetat.

-Dissabte va ser aquí el senyor Joan Granados, Gran Barba de TV3. Excitat. Eufòric. Deia: ”Aquests de Madrid ens han salvat!”

Els del Bull es dediquen a la creació de nous gustos, i un gust nou no els ve de nou. Però són gent de cultura i no l’accepten per sola novetat, en volen saber el perquè. Van exigir una explicació a l’exòtic gust, estrident com un plat de cervell de mico viu, que acabava d’entrar en les preferències del Gran Saïtan de les nostres ràdios i televisions.

Amb el vocabulari directe que propiciaven lloc i companyia, aparentment aïllats, i que no transcriurem, l’alt càrrec del Govern actualment en fluides relacions amb el de Madrid trobava divina la censura que la televisió oficial espanyola havia aplicat a Quim Monzó, i absolutament divina la interrupció i mort del programa del Gran Wyoming, quatre sessions abans del final estipulat.

L’acció de la seva televisió fa reina la meva: la fa democràtica, permissiva, civilitzada, tolerant, plural, pluralista, oberta als vuit vents, culta i a l’esquerra real -si la d’allà, que és del Psoe, que es diu d’esquerres, censura i talla-. Estem salvats: com que no vam censurar el programa de la princesa Helena abans d’emetre’l, i mantenim en pantalla públic, Mikimoto i Monzó, i Persones Humanes durarà fins al març, segons contracte, de la meva televisió, en puc fer el que vulgui mentre duri la memòria d’aquests fets. Sóc el rei de la reina. Som els millors. Dos dies després, rumiant-hi encarat als fogons del mateix restaurant en plena classe de cuina i confecció de Ferran Adrià, un mestre, qui signa va notar un calfred baixant-li l’espinada. Devia ser la llevantada, dolcíssima.