El Gran Germà canvia de jeia

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 514, 25 d’abril de 1994

La situació és digna de tota sospita: dos dels personatges amb més poder fàctic, que havien tingut, doncs, la màxima confiança, estan sota la pitjor de les sospites. Per què les cadenes del Règim no paren de parlar-ne, per comptes d’amagar-ho?

Fa uns anys un Guerra només germà d’un dels personatges representatius del Règim, n’havia fetes de més evidents, i amb pistes òbvies. En canvi, el pes de les acusacions, el duia la premsa escrita i una mica la ràdio; mentrestant, la televisió del Règim ens venia a totes hores la defensa de l’acusat: el germà del germà, vice-president del Govern en plenes Corts i en directe defensant-se i defensant-lo. Que la defensa fos tan mal engiponada que les masses televisives hi veiessin una prova més del marro no treu que la intenció era bona. Amagar l’ou, negar-lo.

A l’est i a l’oest d’Europa, quan els estalinistes eren comunistes per comptes de socialistes i socialdemòcrates com ara, i eren íntima minoria als estats o ciutats respectius -Polònia, Cinturó Roig de París- l’estratègia de presa de poder era sempre la mateixa: entrar com fos, en coalició i en minoria, al govern de l’estat de la ciutat, i un cop dins, “resignar-se” a ocupar els llocs menys literaris, menys poètics, més antipàtics, menys populars, més pesats: Finances i Interior. La pela i el garrot, les palanques del poder. Controlats els pressupostos i la policia, era cosa de mesos que el govern de l’estat de la ciutat fos tot dels comunistes. Sovint s’estalviaven i tot les eleccions vinents.

La pela i el garrot; el pressupost i la policia. El Banc d’Espanya i la Guàrdia Civil. Ara a Espanya, les dues figures més clares del poder, el governador del Banc d’Espanya i el director general de la policia militaritzada, Guàrdia Civil que en diuen, els encarten per, presumpta, corrupció. Tenen a l’encant els dos puntals de qualsevol règim, les dues palanques que mouen el món espanyol. I les televisions del Règim, estranyament, parlant-ne a totes hores, sense dissimular, amb tots els detalls que s’acudeixin als professionals de la informació: via lliure a la llibertat d’expressió. Als qui controlen les televisions del Règim, els interessen canvis profunds. I si aquest règim és el més obert que mai hagi tingut Espanya, cap on volen canviar?

I nosaltres, badant.