Exèrcit i anglès, detalls exactes

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 519, 30 de maig de 1994

Els dos detalls exactes, stendhalians, que posem a consideració són: que l’estat espanyol és l’estat d’Europa on menys interès té el jovent per l’exèrcit. I que al mateix estat la majoria d’estudiants que van a estudiar anglès a l’estranger són catalans -del Principat; sense comptar-hi doncs els estudiants del País Valencià i de les Illes: amb aquests, la xifra diuen que arribaria a la vergonya dels altres… Si vergonya tinguessin en aquestes coses.

Segurament perquè es tracta de detalls, aquestes dades han tingut una presència fugissera a les televisions. El segon, el de l’anglès, una presència suposada. Encara menys cal dir que aquests detalls no han tingut interès televisiu perquè són detalls stendhalians: massa exactes.

Sobre el primer punt, el del desinterès del jovent súbdit de l’estat pel seu exèrcit: el desinterès més gran es produeix en les àrees basca i catalana, cosa que respon a la més estricta lògica, i per tant no hauria de resultar més preocupant per a la minoria dirigent espanyola que la inevitabilitat del sistema autonòmic. No. El que els hauria de resultar desesperant, anorreador, esca de suïcidi, és que el desinterès per l’exèrcit espanyol en taxes superiors a qualsevol estat europeu per feble que sigui, és que es produeix entre el seu propi jovent, no pas súbdit sinó compatriota: Madrid, les Castelles, Extremadura…; no solament en l’Espanya que ells diuen, sinó en l’Espanya real, d’exactitud joseantoniana. I si aquesta Espanya exacta ja hagués deixat d’existir, també? Els seus fills es desentenen de l’organisme essencial, significatiu, simbòlic, fàctic, que representa l’exèrcit. I ho fan sense escarafalls, ni politització, ni endoctrinaments, dissolvents, subversius, revolucionaris. Simplement, el jovent espanyol, sense ni adonar-se’n, ja ni es fixa en les necessitats de la seva pàtria, ni del seu modus vivendi ni per les essències de l’estat.

L’altre detall exacte, el de la proporció de catalans que sense distinció de consciències espanyolistes, estatals, regionals, autonòmiques, nacionals o independentistes, surten a aprendre anglès, per comptes d’haver-se cregut que no els cal llengua internacional perquè ja de naixement els adjudiquen l’espanyola, no és menys greu que l’anterior.

Amb un avantatge per a nosaltres: que és un detall constructiu.