Menys que xarons

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 520, 6 de juny de 1994

Algunes persones s’equivoquen quan temen que, en situació de llibertat televisiva, seria, difícil de fer una Tele5 en català. La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, CCRTV, amb motiu de la final de la Copa de Campions entre el Barça i el Milan a Atenes, va demostrar que, si hi ha algun sociòleg que pugui somniar poèticament -criminalment- que entre els nostres conciutats no hi pot haver públic per a una televisió xarona, en canvi posseïm classes dirigents prou preparades per a aital televisió: vint-i-quatre hores seguides dedicades a un sol esdeveniment, i esportiu, no les hauria somniades ni el més arquetípic dels saltaulells -ni el saltataulell afiliat al Cadci, secció esportiva.

Ja ens disculparan les nostres classes dirigents televisives, però així les coses no funcionen. Que un club sigui més que un club, no els autoritza a fer el ridícul, ni a fer-nos-el fer, als qui els paguem a ells, paguem la televisió, paguem el club i ho paguem tot plegat. Tot plegat els autoritza, sí, a emetre vint-i-quatre hores seguides dedicades al Barça, perquè el Barça encara és més que un club. Però els autoritza a fer-ho no pas “abans”, sinó ”després”.

”Després” de guanyar la Copa de Campions d’Europa, i com que nosaltres no podem participar directament a Europa, perquè les lleis espanyoles ens ho impedeixen, aleshores sí que el Barça, que per superar aquestes lleis és i ha de ser i cal que sigui més que un club, mereix vint-i-quatre hores seguides de televisió. I més, si convinguessin. Vint-i-quatre hores per a explicar a través del Barça, que, si som europeus perfectament homologables en futbol, també ho som econòmicament, políticament, culturalment, lingüísticament, històricament, sociològicament, científicament, turísticament i xaronament -fins al punt de dedicar vint-i-quatre hores seguides a qualsevol cosa, tal com fa qualsevol Tele5, tal com fa qualsevol Berlusconi-. Fer-ho ”abans” sembla demostrar tot el contrari: que, nosaltres, ”encara” només som un equip de futbol. I això no és cert.

(N. B. Aquest setmanari fa deu anys. Això no és res, comparat amb el que pot ser).