“Quickies”

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 521, 13 de juny de 1994

Qui ho diu, que Europa no funciona? Una benemèrita institució anglesa, comercial, de venda de llibres per correu, t’envia cada trimestre un catàleg de llibres publicats al Reialme Unit -82.322 l’any passat, per 49.276 als Estats Units-. De cada llibre seleccionat, el catàleg en dóna una petita explicació: no són crítiques, no calen; els llibres catalogats són tots bons, els dolents no els hi posen. Com que la benemèrita institució deu voler fer diners molts anys, la selecció i les petites explicacions resulten completes, veraces i mai decebedores, i les fabriquen unes dotzenes d’especialistes a sou de l’empresa.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Al darrer catàleg, “Lectura per a l’estiu”, hi figurava Diaries, d’Alan Clark, amb la següent explicació: “Alan Clark, fill milionari de Kenneth Clark (autor de Civilisation), fou ministre a la cort de Margaret Thatcher, temps durant el qual dugué un diari immancablement àcid. És el més absorbent retrat fet des de dins estant que ens hagi arribat dels anys Thatcher fins ara”. 422 pàgines, 6.99 lliures (cobren per targeta a preu de llibreria de Londres; pura Europa, ja és dit).

Vaig dubtar si comprar-lo (si la Thatcher ha resultat d’efectes duradors, en canvi els tatcheristes te la fan inane, de tronats que resulten). “Lectura per a l’estiu”, em vaig dir, i el vaig posar a la llista.

I tant bé que vaig fer: Alan Clark resulta que és aquest televisiu ex-ministre anglès que s’entenia amb les televisives esposa i filles del jutge Harkess, de les quals, en el llibre, es veu que en deia “el meu harem”; i una de les quals filles ha dit que no n’hi havia per tant, que havien estat només un parell de quickies (un parell de “rebents”: actes-llampec amb presses, generalment a peu dret i nues només les parts directament implicades; definició que poso a disposició de l’Institut d’Estudis Catalans per al cas, teològicament impossible, que Badia i Margarit sàpiga de què parlem els ciutadans).

Els Harkess, marit inclòs naturalment, han declarat per televisió (sempre cobrant) que ells, i només ells, han fet públics els fets. I només per diners. Fins que no ens arribi el llibre, el dubte és què resultarà millor, si el llibre o la televisió.