Un perfecte ministre

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 523, 27 de jnuy de 1994

La informació circulatòria que dóna la televisió els caps de setmana té alguna cosa de malaltís, rabejant-se com es rabeja en les dificultats de circulació. No és que no sigui certa. I a més és útil, evidentment. No és tan evident que els ciutadans utilitzin aquesta informació per evitar la molèstia de la circulació dificultosa, o per poder formar-ne part: per formar massa informe, nombre de súbdits, societat de consum.

Que se sàpiga cada cap de setmana quines són les hores i quins són els trams amb més problemes, i que aquests problemes es repeteixin setmana sobre setmana a les mateixes hores i als mateixos indrets “malgrat” la informació exhaustiva, oral i visual, de què disposen les “víctimes”, fa pensar que es deu tractar d’això darrer: la informació de l’embull circulatori permet als usuaris de demostrar una situació de desequilibri emocional col·lectiu.

Si és això darrer, els malalts no han de patir-hi, tenen malaltia per temps: el Worldwatch Institut de Washington ha publicat La situació al món, edició de 1994. En un apèndix, que analitza la feixuga tasca del superministre Borrel, d’Obres Públiques, Transports, Medi Ambient i No És Broma, diu que el Pla Director d’Infraestructures, Pdi, del finíssim estilista duu Espanya a “l’infart circulatori”, i ho especifica: el pla no disminueix les necessitats de desplaçament, ni crea “proximitat entre els ciutadans i els objectius de llurs desplaçaments”, ni fomenta els transports en mitjans col·lectius i “ecològicament més benignes”.

Aquests americans no coneixen Espanya: no saben que els espanyols van saben la capital expressament al punt més inaccessible a la contaminació simplement humana, comercial i d’intercanvi d’interessos i d’idees, i hi van concentrar tot el poder. I si volen res, que vinguin. Es tracta d’un estat d’origen teològic i no de serveis o, com a mínim, polític. Per això el superministre Borel, que a ulls americans seria un desastre en estats amb capitals racionalment situades, posem-hi Londres i París, és en canvi el ministre perfecte d’Espanya: un espanyol reconcentrat.