Les més perilloses

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 526, 18 de juliol de 1994

El Parlament de la Generalitat regula les televisions locals. Són perillosíssimes, com tot el que és local, municipal, popular, ciutadà. Són les més perilloses, cauen fora de l’abast dels grans mitjans de manipulació de masses. Quina de les dues maquinacions legals és més acostada a allò que ja podria ser la democràcia? Ha! No cal dir que, mentre el projecte espanyol ho deixa pràcticament tot en mans de l’estat, el projecte català ho posa pràcticament tot a mans de la Generalitat: l’un no fuig de la seva tradició secular. L’altre, de la seva decennal rutina. I tant un com l’altre fugen com del dimoni de la televisió pública, ni oficial ni privada. L’estat s’inclina per deixar l’última paraula a l’estat, o com a mínim als ajuntaments, entesos com a organismes oficials. La Generalitat, per deixar l’última paraula a la Generalitat, o com a mínim a entitats privades controlades -el fenomen de la cultura de peatge-. Uns i altres ens menteixen quan donen al nom de “públics” a organismes oficials. Parlen de televisions locals públiques per vendre’ns televisions local oficials -i la Generalitat hi afegeix televisions privades per no dir televisions controlables, productores fatalment de cultureta-. Ni l’estat espanyol mai, per definició, ni la Generalitat, per conveniència, no permeten res que sigui públic, que és tot allò que no controlen ni els interessos oficials ni els privats, sinó els públics: sindicats, associacions de consumidors, agrupacions religioses, associacions de veïns, organitzacions no governamentals en general.

També les televisions locals són massa importants per a deixar-les en mans del públic associat. L’Espanya eterna les ha de controlar directament, a través de l’estat dur i pur o de les seves sucursals locals. La Generalitat d’Amunt les vol controlar directament, o deixar-les, en el menys dolent dels casos, a particulars lligats de mans i peus.

Som on érem. I si Espanya és com és, i com serà mentre duri, nosaltres podríem ser d’una altra manera; tal com, a temporades, en períodes anteriors, hem estat: un país antiquíssim, poblat de llibertats, d’associacions públiques per damunt d’organitzacions polítiques.