El Pont Vell

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 543, 14 de novembre de 1994

El 1974 la situació continuava essent dramàtica, no se sabia que només faltava un any per al final de la dictadura i tres o quatre per a una democràcia relativa però real. I al damunt de no saber què passaria el 1975 van i inauguren el “puente aéreo” Barcelona-Madrid, que volia dir que per recaure de Madrid a Barcelona només hi tenien mitja hora, un no res, un instant, un buf.

Podia ser perfectament el final. No solament perquè si la distància no és l’oblit en canvi hi ajuda, sinó sobretot perquè la proximitat és l’ofec. I perquè hi havia quatre catalans -ara deuen ser tres- que no sabien -ara ho sabem nosaltres- que el seu seny se n’aniria a fer punyetes si una plaça, ni que fos espanyola, se’ls posava prou a tret: si poden “dissimular” la taca argumentant que passant els caps de setmana a casa ningú no els podria dir rebaixats. No pas rebaixats, efectivament, sinó regalats vist el que n’han tret ells en general i nosaltres tots plegats.

Vint anys després, ara mateix, el vintè aniversari de la feta s’ha hagut de celebrar amb discreció forçosa: la “División Brunete” de la teranyina de comunicacions espanyola, la Companyia Iberia, la que amb el pont aeri va acostar encara més Barcelona als seus detemptors de Madrid, està tocada, cau en picat, diuen que ha entrat en barrena.

S’arruïna el “puente aéreo“. El pont aeri continua, però quina diferència: ara el servei l’encapçalen empreses internacionals, a les quals tant els fa que els catalans vagin a Madrid o que vagin a Brussel·les. Ben mirat, els interessa més que vagin a Brussel·les, hi ha més distància i els bitllets són més cars. És clar que als catalans també ens costa més car d’anar a Brussel·les que no pas a Madrid, però hi ha una altra distància, la que compta, que és insalvable: a Madrid cada cop hi ha menys negoci, i a Brussel·les cada vegada més. Per barat que costi anar a Madrid, de què serveix, si cada cop són més calés perduts?

Una commemoració del fet l’han titulada “Dos centres condemnats a entendre’s”, referint-se a Madrid i Barcelona i no pas a Barcelona i Brussel·les. Un lament vint anys vell, espanyolament centralista, polsegós, obsolet. Un anacronisme.