Ull unidimensional

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 548, 19 de desembre de 1994

Algunes persones defensores dels seus drets de lector es demanen, no sempre de bon humor, per què aquest requadre, dedicat com el títol diu explícitament a la televisió (“L’ull de Déu”) rares vegades tracta de televisió. I que quan en parla se li veu el llautó: comença dient “D’aquesta qüestió, la televisió ni n’ha parlat”, i toca la qüestió no televisiva. Doncs perquè la televisió com a art encara no existeix. Confessió no gens fàcil de fer a qui subscriu, decidit televident ja de quan era només pecat; quan els destacats intel·lectuals de sempre deien que era arma d’alienació de masses, eina de la dictadura i d’unes altres obvietats que, per òbvies, havien de ser mentida.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Certament que la televisió era una arma d’alienació de les masses; però es deixaven de dir, fent honor a la seva fama d’intel·lectuals destacats, que ho era de “totes” les masses, incloses les “seves” masses, òbviament exemplars i beneficiàries del sistema polític predicat pels repetits destacats.

I ho era i ho és de les masses sotmeses a cap dictadura, ni de la de dretes ni de la d’esquerres. Les multituds a la base del sistema parlamentari democràtic, que tenen més cartes per a passar de massa a poble, es queden en massa precisament perquè estan sotmeses a un règim de televisió massiva. I sense contrapartida.

La contrapartida seria que la televisió, a més d’arma de massificació tan poderosa com les pròpies de la dictadura, hagués arribat a un estadi mínim d’art. Tal com va fer el cinema, de primer teatre de pobres fins que, al cap d’un temps, uns quants cineastes hi van poder aplicar les lleis pròpies, de forma que al costat d’alienar les masses com qualsevol altre mitjà de comunicació, les podia enriquir tant com al capitalista que s’hi jugava els diners.

No hi ha encara artistes de la televisió que n’hagin pogut fer un art, i es comprèn: mai els poderosos de la política o dels diners no havien tingut a les mans una arma tan dolça i invencible a la vegada. Els costarà de permetre que algú, un artista, un senzill professional de la televisió, en pugui fer, a més d’una arma, un senzill mitjà de comunicació o un art.