Verda madura

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 549, 26 de desembre de 1994

Ens hem entretingut, un dia és un dia, a contemplar distretament, però sostinguda, trossos de televisió només en català i, mercès al zapping, sense distingir entre canals ni, per tant, obediència política dels consells d’administració respectius.

És diferent, la televisió que rebem en català de la que rebem en espanyol? Si el programa no és estrictament d’agitació i de propaganda polítiques, potser encara hi ha una sensibilitat diferent. Així, a l’hora de triar documentals ecològics, naturalistes, naturistes, de Ciència Naturals, hi ha una diferència notable, tant per l’hora, com per la versió, com per la tria de documentals. Com si nosaltres fóssim veterans en aquest terreny. Com si ells l’acabessin de descobrir. L’entusiasme, jovial en cas d’exaltació del medi, patètic en cas de denúncia, amb què les televisions en espanyol presenten els espectacles ecològics sembla germà del que deurien exterioritzar els indis de l’Amèriques quan lluïen davant la tribu, de retorn al poblat, la bijuteria que els espanyols els havien fet descobrir, a canvi del Descobriment en majúscules.

La televisió és un producte anglo-saxó, europeu doncs per extensió, i nosaltres som a Europa d’ençà de la nit de Nadal d’ara farà, exactament, mil cent noranta-quatre anys. I la meravella davant el redescobriment de la Terra crua, amb la seva flora, fauna i geologia romànica, els països de fa anys sotmesos a l’explotació industrial, la vam començar a sentir amb l’excursionisme de mitjan segle passat, a seguit de l’inici d’aquella explotació.

La industrialització explica l’excursionisme, la sobreexplotació l’ecologisme, i en determinades cultures la minúcia de l’una i de l’altra fa que tant l’excursionisme com l’ecologia resultin més meravellosos del compte; favament exòtics, com a les televisions en espanyol.

Tot això havia de ser el preludi per a comentar l’aparició, pràcticament idèntica i amb idèntic tractament, a totes les televisions al nostre abast i sense distinció de llengua ni de cultura, de l’emparellament dificultós, però potser finalment aconseguit -toquem ferro!- d’una princesa de la casa de Borbó, actualment regnant ací i allà. Potser la setmana vinent.