Gal i reconquesta de l’estat

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 551, 9 de gener de 1995

Som a 28 de desembre i encara no ha dimitit ningú per l’afer de terrorisme d’estat anomenat Gal; tot i que les masses, malgrat la manipulació general i televisiva, ja es van convertint en ciutadania que va veient el fons de la qüestió: que la domina un estat que ni tan sols no sap organitzar-se la funció principal, que és la repressió.

I que ja han passat dues coses: les borses han baixat de forma significativa i aclaridora: cantant visca el rei. I un polític basc, naturalment, Anasagasti, ja ha manifestat públicament allò que tots els polítics -no exagerem, la Rahola no, i no diguem el Colom perquè a hores d’ara qui sap a què juga- saben de fa anys: que l’afer Gal és més greu que no pas els afers Conde, De la Rosa, Roldán, de grata memòria.

La Borsa sap perfectament que, amb els diners, no s’hi juga, i en un sistema d’estats en què el control dels diners dels ciutadans arriba fins a fer pagar per deixar el cotxe mitja hora davant la botiga de joguines, i fins a embargar l’inviolable compte corrent als inviolables bancs per no pagar multes per mal aparcament, en un sistema d’estats tan perfeccionat com aquest, que hi hagi un estat que, en canvi, no sap organitzar-se la funció principal, que és la repressió per tots els mitjans, és un estat en fallida.

Que l’afer Gal és més greu que tots els altres -que al cap i a la fi són afers de diners i qui en tingui més que sopi dos cops-, ho demostra l’actitud tant dels polítics en el govern com dels polítics en l’oposició: muts i a la gàbia. Només han parlat alguns mitjans de comunicació, i amb parlament d’espectacle, com un “Qui sap on?”, “Odi a primera vista”, o “La llei de L.A.”; i algun dels personatges, sobretot personatges, de l’afer de fallida d’un estat: caps d’esquila i caps de turc, peces de segona fila, gent recanviable, la banqueta de l’equip.

La curiositat és gran per a veure com se’n sortiran, quin número ens muntaran per provar de cosir-se l’enorme trau als fonaments. Ve a la memòria el títol d’un manifest feixista espanyol dels anys trenta, “La Conquista del Estado”.

No els hi hauríem d’ajudar, per la part que ja ens en toca.