Entrevista concedida

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 561, 20 de març de 1995

Diuen per la ràdio institucional que en una entrevista concedida per Pujol a la TV institucional TV3, tal i tal. “Concedida”, aquesta és la clau. Pot el president institucional “concedir” una entrevista a un mitjà de comunicació igualment institucional? TV3 depèn del Parlament, i al Parlament, Pujol hi té majoria. Tornem-hi: És ben dit, que Pujol “concedeix” una entrevista a un organisme que controla?

Més: “concedeix” coses, Pujol, als mitjans de comunicació en general? Amb les excepcions corresponents, Pujol tracta a castanyots als periodistes. És una de les seves virtuts, sense broma. Que ho faci per raons santes, o perquè ha tingut sempre l’obsessió dels mitjans de comunicació i el record de repetides aventures frustrades en aquest camp, el fet és que el menyspreu als mitjans de comunicació és una de les seves virtuts.

Entenguem-nos: a l’oposició, o en minoria, seria un dels seus defectes, ja que els mitjans de comunicació són l’arma més poderosa avui per avui per fer pensar lliurement als ciutadans allò que se’ls vol forçar a pensar. Gaudint de majoria absoluta, és una de les seves virtuts que ens tracti com el que en general som, aliats del poder o aspirants a ser-ho. Garrotada al gos, doncs; Pujol ho expressa responent preguntes incòmodes no amb l’expressió “no comment“, no hi ha comentari, educada i consagrada internacionalment, sinó amb l’expeditiu “això avui no toca”.

Expeditiu i humiliant i fals: qualsevol pregunta toca sempre, per a un periodisme que respongui a allò per què existeix, que és de saber-ho i d’explicar-ho tot, tant si és oportú per al polític com si no ho és: sobretot si no ho és, d’oportú, per al polític.

TV3 hi deu estar més acostumada, perquè quan informava de l’entrevista al president Pujol l’altre vespre a TV3, parlava de “transmissió”, “oferim”, “entrevista programada”. No fan fora ningú de cap mitjà de comunicació oficial perquè digui “emetre”, “oferir”, “passar”, “programar” en comptes de “concedida”. S’hi guanya precisió, i en temps de majories absolutes l’afany de precisió és el màxim heroisme; permet de “concedir” que el periodista es guanya honestament les garrofes: sense que hagi de ser més oficial que l’oficial en cap.