Tranquil·litat a qualsevol preu

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 567, 1 de maig de 1995

L’altre dia per televisió (totes són iguals, 1, 2, 3…) sortia la qüestió de les grans superfícies: aquestes immenses botigues on hi ha de tot, i tan pràctiques i que cada vegada n’hi ha més. El debat, o el que fos, va ser televisivament modèlic: agressiu, veus divergents, amb l’espectador al final perfectament tranquil, sense ni idea del que representa el moviment de les grans superfícies, i si no l’interessava va matar l’estona, i si l’interessa es va distreure.

Dies abans, sense televisions ni veus diverses ni agressivitats, sense moderador i amb tota subjectivitat, el meu amic J. N., industrial enamorat de la seva feina, últimament afectat, m’ho va fer entendre amb mitja dotzena de frases escandides, anava a dir que amb grisa indiferència:

-No hi ha res a fer, les gran superfícies volen tots els beneficis per a elles. La cosa funciona així: si no et toca més remei que acabar venent-los, a ells, és segur que, més d’hora que tard, hauràs de tancar. Comencem, posem per cas, repartint el benefici en un seixanta per cent per a tu i un quaranta per a ells; després trenta i setanta, vint i vuitanta… No dic zero i cent perquè no els cal. Aguantaràs segons com tinguis de sanejada l’empresa, fins que arriba que, com més fabriques, més hi perds. Alguns babaus no s’ho acaben de creure i demanen crèdits per si la conjuntura o bé les grans superfícies canvien. No hi conjuntura, hi ha un moviment estable cap a la reducció a uns pocs grans clients, les grans multinacionals, és clar. Els beneficis continuen disminuint, els crèdits vencent, les pèrdues per peça augmentant. És la ruïna, la desaparició. L’endeutament per als més babaus, la presó per als imbècils. La gran superfície canvia de proveïdor: som a centenars, a milers, els petits fabricants, els tallerets, els petits proveïdors, nous o vells.

-I què faràs, quan no et resulti fabricar?

-Liquidaré abans. Per a la dona i per a mi, i per als fills si cal, ja en tenim prou.

-Sí, però…

-Però, què?

Realment, comparada amb la conversa de sobretaula, la televisió et deixa més tranquil. Com si no passés res.