Arzallus

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 570, 22 de maig de 1995

Hi ha un test infal·lible de disminució mental per a polítics catalans: què fan quan tenen l’Arzallus al davant, i si li paren tota l’atenció, o si es limiten a decidir si hi estan d’acord o no.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Arzallus, com abans en Tarradellas, pot ensenyar als nostres polítics ofici, manera de fer política. Específicament, el geni amb què sap enganyar, dient-ho tot, els polítics espanyols, l’enemic comú. Enemic i no pas adversari, si adversari és aquell amb qui discrepem en la manera d’aplicar els drets, i enemic és qui nega drets, com és ara el d’autodeterminació. I no hi ha polític espanyol que no ens el negui.

L’altre dia a TVE1 li van fer una entrevista. Curteta. En va tenir prou per dir-ho tot, i si l’entrevistador, un tal Iñaki Gabilondo, no feia cara d’espantat tota l’estona, va ser perquè, segons diuen, té una veta etèria, i perquè no l’enfocaven gaire. Arzallus hi va dir que en vuit anys Espanya hauria de negociar amb Euskadi amb un enfocament semblant a com Anglaterra ha hagut de negociar amb Irlanda. Vuit anys: prou temps perquè el Pp hagi pogut governar i fet ineluctable aquest tipus de negociació entre Espanya i Euskadi (i Catalunya? Vegeu el signe infal·lible indicat a la primera ratlla).

I va dir que autodeterminació no vol dir independència, i com que Aznar ho confon, hauria de tornar a primer de Dret: si Noruega es va autodeterminar per a separar-se, l’Alemanya Democràtica es va autodeterminar per a unir-se. I que un cop l’Europa de Noruega i Dinamarca, Anglaterra i Irlanda, Txèquia i Eslovàquia, de l’Alemanya feta una, la paraula independència no cal.

I sobre la figura, indiscutible oi que sí, del rei d’Espanya, va esmentar allò del decisiu paper reial del 23-F, “cosa que no sé”, va dir; així que no va dir que el paper reial hagués estat decisiu per a la democràcia, que és la veritat establerta; ni tampoc va dir el contrari, que el paper important del rei hagués estat abans del cop. Simplement va dir que no estava segur, “no ho sé”, de la veritat establerta. No tan establerta, doncs.

I així va rematar rei i entrevista: “Jo no em mato per Juan Carlos”. Quan la veritat necessària és que Juan Carlos és garantia segura de l’única Espanya democràtica possible.