La utopia d’avui

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 573, 5 de juny de 1995

Feia una dia absolutament diví, així que, harmonitzant imperatiu ètic personal i obligació de l’espècie, ens en vam anar a llegir el diari al parc. El dia era clar i el sol escalfava sense picar, i l’airet venia de mestral, amb una frescor que s’avenia amb la civilitzada escalfor del sol. Els cotxes no feien soroll, se saltaven els semàfors sense mirar-ne el color, les motos contra direcció resultaven etèries i els ecologistes de bicicleta devien volar perquè no se’n veia ni un per les voreres.

I el parc! Dissenyat per Rubió i Tudurí, perfeccionat per l’absència total de clientela a la infecta parada de tavernes sense alcohol ni pastes sintètiques. La gespa, la trepitjaves tant com volies, amb la seguretat que no es faria malbé mai. Ningú no regava ni escombrava ni demanava ni oferia; era farcit de nens multicolors viroladament vestits d’infants, sense cap mena de dubte fets a mà i amb ganes. Les iaies, es veien envejoses dels adolescents, i els adolescents, convençuts que les iaies tenien més experiència que no pas ells. Etcètera.

En aquells mateixos moments i submergits en les mateixes circumstàncies, en canvi, individus de tots dos sexes s’ho jugaven tot -què, si es pot saber, per l’amor de Déu’?- al tot o res. De fonts mèdiques se sap que portaven dies sense dormir o dormint poc, i el poc que dormien, malament; atapeïts de pastilles sense antídot conegut, tenien una sola obsessió: guanyar uns determinats llocs de domini damunt persones i coses: infants i vells, parcs i jardins, el sol i el vent.

Per ser així com són han d’estar molt malalts, pobra gent, o han de tenir tares morals que els fa sospitosos de dia i de nit, en període pre-electoral i en període electoral, manant o a l’oposició. Aquell dia al parc era clar que calia vigilar-los contínuament -clavegueres necessàries, perquè sobreïxin. Quan aquesta colla d’eixelebrats, d’insuficients, s’adoni de la importància primordial i de deure ètic que representa d’aprofitar un dia com l’altre dia, i substitueixi l’activitat electoral per l’activitat del dia, aleshores podran dir que el polític és digne i humà com qualsevol altre ciutadà.