La Franja, de l’Església a la Política

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 577, 10 de juliol de 1995

La decisió del Vaticà de treure els pobles catalanoparlants de la Franja de Ponent de les diòcesis catalanes i de posar-los sota diòcesis castellanoparlants indica si n’és, l’Església, de respectuosa amb el Món -i com més poderós, més: els nous límits coincideixen amb els volguts per l’estat, i es desaparellen dels lingüístics i socioculturals.

De tots els territoris de parla catalana, la Franja és el que té el tant per cent de catalanoparlants més elevat, més del vuitanta per cent. Igualment cert és que se senten aragonesos, amb les corresponents excepcions, per cert i curiosament i coincidint amb l’ablació perpetrada per l’Església cada cop més nombroses, si més no fins ara: ciutadans de la Franja que anaven decidint que els eren més definitoris el veïnatge català i la llengua que no pas les velles decisions administratives de la Corona d’Aragó.

Un capellà amic d’infantesa, rector de tres parròquies de la Franja, en un hort tocant al terme d’Albelda (la Llitera), ens deia fa vuit dies que, als feligresos, els estranyava la decisió eclesiàstica, i que els canvi no els abellia. Ni als capellans tampoc. Unes altres fonts ho confirmen, insinuen que tot plegat ha estat una feineta d’una colleta de capellans que amb el canvi esperaven un premi, espiritual no cal dir-ho, dels seus nous bisbes. Hi surt un nom, Boix.

Les relacions i comunicacions diàries, setmanals, permanents dels ciutadans de la Franja són amb nosaltres: negocis, lleure, exportacions i importacions, visites a cal senyor metge, instituts, universitats, el Barça, vacances, emigració. Barris residencials de la ciutat de Lleida cauen dins la Franja.

Hi ha hagut un grupuscle espanyolitzador i no n’hi ha hagut cap de catalanitzador. Ja no ens podem fiar ni dels montserratins. Catalunya, com sempre, pot ser cristiana i no ser Catalunya. O Catalunya i no ser cristiana.

Feina per als nostres polítics, si és que en tenim dels que ens calen: sobre fets favorables -llengua, veïnat, economia, conveniències, Duran i Lleida, Mari Pau Huguet- bastir estratègies a la vaticana, amb la finezza de què l’Església catalana ha estat incapaç a la Franja.