Fills i renéts

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 581, 7 d’agost de 1995

No és el mateix haver d’estat fill de franquista que de republicà o de no ningú, que devia ser pitjor, durant el franquisme. El fill de franquista va tenir tots els avantatges, actius o passius -per exemple no haver de saber català per estudiar a Catalunya i, oh i més, tenir-hi el dret i el deure d’estudiar-hi en espanyol- de la posició política del seu pare. La senzilla contemplació de la condició humana -de la Història, també-.

Després ve la mentalitat progressista, que considera que els pecats dels pares no els han de pagar els fills i viceversa. Que un pare hagi estat franquista i el fill un hippie més o menys primer mantingut i amb el PSOE subvencionat, o filòsof de cantonada o borratxo del 98, orteguià de sucursal o cosmopolita de juleio i prou no ha de representar una acusació de totalitari per al fill. Ni d’emissor de fum d’estampa per al pare, si més no en principi.

Tot això és a propòsit de l’excitant reportatge televisiu Sumaríssim, sobre Carrasco i Formiguera. Franquistes catalans van tenir un paper en el sumari, i el sumari desembocà en l’afusellament del demòcrata i cristià -i català, detall de primera magnitud en el cas que ens ocupa-. Fills d’aquells franquistes diuen que els seus pares hi són injustament tractats. Admirable amor filial; és comprensible que no es recordin de passada que mercès a l’adscripció dels papàs a la dictadura les oportunitats que van tenir ells van ser superiors a les de la resta dels mortals -dels fills d’afusellats demòcrates, republicans, separatistes, jueus i maçons per utilitzar un vocabulari familiar-. No tothom va poder tenir un pare franquista, què hi farem.

Que no se’n recordi l’historiador, polític i advocat senyor Josep Benet, que defensa fills de franquista, de col·laboradors “objectius” (més llenguatge familiar ara de Benet) del genocidi hispano-serbi, que defensa beneficiaris “objectius” (voluntaris o no) i al damunt en contra d’un dels pocs exemples de periodisme no aconformat a les pulsions de l’oblit dominants (a les pulsions del subconscient totalitari); que Benet ho oblidi ja no s’entén tant.

O potser sí, que s’entén, i llavors de propina entenem allò que s’atribueix a Tarradellas, polític i prou, que quan li preguntaven per Benet, el senador més votat del país i per això fet passar per gran polític, feia:

-Benet? Connais pas.

Estem, no cal dir-ho, del tot equivocats. Havíem pres el senyor Benet per un polític, i és molt més que això. És un advocat exemplar. Sempre al servei de les famílies necessitades.