Llevat per a la massa

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 582, 14 d’agost de 1995

Mentre el Palamós, l’equip de futbol degà, anava de corcoll, per només seixanta-cinc milions de pessetes, per mantenir la categoria i l’amor propi, del Barça, en donaven fins i tot els rotets per televisió. I no és que la part de societat civil que hi ha al darrere del Palamós es mereixi gran cosa, vist que tots els bilions de pessetes ingressats a través del turisme a la Costa Brava no donen per a mantenir un equip de futbol de Primera Divisió. (Per cert, ni tampoc la part de societat civil que hi ha darrere el Figueres no mereix gaire respecte, vist que ha estat incapaç de mantenir un equip de futbol en situació ascendent, i això que Figueres, a més dels bilions ingressats pel turisme de la Costa Brava, tenia un al·licient superior: mercès a la bona situació del seu equip de futbol, podia reprendre la competició amb la ciutat de Girona, que aquests darrers anys li duu uns quants caps d’avantatge. Hi ha gent que s’havia fet la il·lusió següent: si Figueres va donar el segle passsat caps per a la Primera República, i Girona, més d’un segle després, només ha pogut donar un aspirant -i encara del Psoe; va, i del Psc, som en vacances i tot val- a cap de la Generalitat postfranquista, potser Figueres encara és a temps de recuperar el temps perdut).

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

El fet és que gairebé rient-se del fet transcendental que l’equip degà de tots els equips de futbol passava maldecaps per uns miserables 65 milions de pessetes, la televisió donava, fins a l’extenuació, qualsevol partidet del Barça a Holanda. Qualsevol persona amb dos dits de front, per afeccionada que fos al futbol, s’adonava que allò era tercermundista, llatinoamericà: tota una televisió pública llençant hores i més hores del seu limitat temps, només vint-i-quatre hores al dia, presentant-nos les soporíferes evolucions de grans futbolistes marcant dotzenes a porta, una de pràcticament buida. Ens pensàvem que una televisió pública ha de donar programes d’interès públic, i que hores d’entrenament del Barça no constitueixen un programa gaire distret. No hi entenem gens: els índexs d’audiència dels “programes” considerats mostren que aquestes soporíferes sessions han estat les més vistes per la massa.

No ho farem més. No confondrem una televisió pública, adreçada al públic, amb una televisió oficial, adreçada a la massa. Tenen raó, ells, els nostres Berlusconis: la massa és seva, i li donen el que demana. Un defecte o altre han de tenir, però, i menteixen: en diuen televisió pública.