La histèria que ve

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 604, 15 de gener de 1996

Per cap d’any, balanç: dels 135 diputats del Parlament d’Amunt, el Pp n’ha aconseguits 17. I parlem d’una gran victòria de l’Espanya crua. Que ells parlin d’una gran victòria és normal, el Met de Ribes deia que anava fent mentre el riu se l’enduia. Treure 17 diputats de 135 en un moment favorable al màxim és una derrota, objectivament parlant. I una derrota final: per a aconseguir aquest resultat ridícul el Pp ha hagut de catalanitzar-se; amb això ja és dit tot. Doncs no: s’acosten eleccions a Espanya, ens hi tocarà d’anar, i la histèria que fa dir que el Pp, l’Espanya crua, avança hi torna. Què passa, que no pensem? El camarada Aznar, joseantonià de soca-rel, pensa en aquestes circumstàncies màximament favorables en 170 diputats. Lluny de la majoria absoluta. Ah, i els ha de treure de… Catalunya, el País Valencià, el País Basc i Andalusia: d’arreu menys d’Espanya. Algun dia hauríem de deixar-nos d’histèries i tornar a parlar de coses serioses: un progrés més o menys lent, però continu, la democràcia com a antídot de l’Espanya eterna, la nostra Europa de sempre, el repartiment del treball.