Clarà

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 607, 5 de febrer de 1996

Posant exemples d’una cultura oberta a Europa, Àngel Ferrà en donava, el 1928, els noms: Carner, Picasso, Miró i Clarà. La informació ve a la minuciosa, i precauciosa, biografia de Llorenç Villalonga que ha escrit Jaume Pomar. Un llibre que provoca ànsies irreprimibles d’identificar rars presents i futurs (Puig, Porcel, Cañellas, Fèlix Pons, les diverses Erc de les Illes, d’on vénen? on van? on rauran?); suggeridor de com eren, i doncs són, Mallorca i els mallorquins.

Clarà (Olot 1878 – Barcelona 1958) visqué a París sense deixar de ser l’escultor del Noucentisme. Amic d’Isadora Duncan. El Curial Enciclopèdic diu també que ”una bona part de la seva obra es conserva al Museu Clarà de Barcelona (1969)”. Max Cahner haurà de refer-ne l’entrada: el rar i actual batlle Maragall no veu inconvenient que l’obra cim del noucentisme, passi a Olot. Ens n’alegrem per Olot i per les empreses de turisme cultural. I constatem que Pasqualet és l’habitual i caricaturesc indígena de l’ensanxe -no Eixample-, cretinament barceloní, que es pensa ser el gran batlle que diuen els diaris del seu Règim.