El llarg i el bon camí

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 616, 8 d’abril de 1996

Alguns pobles de la Franja de Ponent -gent que es veu aragonesa i de llengua catalana- han decidit que els convindria més de formar part de Catalunya que d’Aragó. El llibret L’u-(sense accent, si us plau)-nic valencianisme racional de la Joventut Valencianista d’ara, procedent d’UV, escrit en ortografia xiroia, diu: ”Si la llengua valenciana es parlada pels valencians/es . . . i també pels catalans, pels balears, pels algueresos, per alguns murcians i per alguns aragonesos”. I: ”Creem que la millor manera de denominar la llengua que parlem el Poble Valencià i la resta de pobles del nostre ambit lingüístic, es la de Valencià-Català o Català-Valencià”. Amb aquests materials de la realitat menys llibresca, el nostre plet és senzill: prou de treure’ns ximples del damunt (Erc de València i les Illes, És molt senzill digueu-li Catalunya) i de col·locar-hi simples polítics eficients.