Paradox paradoxat

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 640, 23 de setembre de 1996

 

Ara que ja és mort, potser és el moment de dir sense cap mena d’intenció humorística, i si no que em mori aquí mateix, que això de la nacionalitat és tan fort que com més te la vols arrencar més se’t clava. Com un arpó. Ara que VQ ja és mort, és el moment de fer-li l’autòpsia, que mostra això: l’estratègia del Pp a partir del pacte amb Ciu implicava, necessàriament, naturalment, que la part catalana del Pp seguís la mateixa estratègia, car es tracta d’un partit nacional (espanyol) que considera que tots els espanyols són iguals, sense distincions provincianes. L’estratègia consisteix a tractar bé Ciu, consocis en el govern de l’estat. Res de més assenyat. Enduta per la rauxa, la part catalana del partit s’ha rebel·lat contra aquesta estratègia comuna i solidària, i VQ ha estat el capdavanter d’aquesta rebel·lió, prístinament catalana, diferenciada de la resta de l’estat. I ha caigut. Per diferent. Visca Catalunya lliure. I solitària.