Prat i la menjadora

Ramon Barnils, núm. 658, 27 de gener de 1997

Llegit el complot La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia, d’Albert Balce1ls, Enric Pujol i Jordi Sabater sorprèn per tot el que es va poder fer només reunint les quatre províncies del Principat. Dels telèfons a les carreteres, passant per les biblioteques, Prat de la Riba en va tenir prou amb un despatx i un seggell de goma. Era un bon polític, potser l’únic que darrerament hem tingut per digne d’aquest nom i que dignifica els indignes d’abans i de després. Prat no va tenir cap “escrúpol” a fer-se ajudar d’un ateu recalcitrant com Pompeu Fabra, d’un anarquista de dretes com l’Ors, d’un nen de pis com Carner, d’un aristòcrata desmenjat com Sagarra, d’un bocafí com Bofill i Mates, d’un rabelaisià com Pujols. Es mor Prat i el succeeix Puig i Cadafalch; el qual, carregat d'”escrúpols”, aconsegueix de netejar el paisatge d’indesitjables. I d’obra ben feta. I fins avui.