I el poble?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 677, 9 de juny de 1997

Si som capaços d’oblidar-nos de llibres, revistes, ràdios i televisions, i si fem l’esforç de tenir només en compte l’experiència de persona a persona, la qüestió valencià-català, la tenim guanyada. No ha estat mai qüestió. Mai en tota la nostra vida no hem trobat cap ciutadà honrat, no polititzat doncs, que distingint el parlar valencià del català, n’hagi deduït que són dues llengües. Ni ara, ni fa deu anys, ni molt menys vint, ni encara menys quaranta… No hi havia problema, en aquells anys, només existia l’espanyol: era una dictadura i les creences dels ciutadans honrats no hi existien: ni els ciutadans, honrats o deshonrats. Només polítics -que no es ficaven en polítiques. Ara hi ha democràcia, i la democràcia sol reconèixer les creences dels ciutadans: hi ha maneres de parlar la mateixa llengua -hi ha maneres de parlar totes les llengües. És clar que la dictadura també ho era, de demòcrata. Es feia dir democràcia orgànica.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019