L’altre Macià

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 688, 25 d’agost de 1997

Corn que diuen que no se n’ha anat, de Macià Alavedra no en sabrem res. Només que el franquisme l’obligava a dir-se Matías. Que gastava americana blanca. Que l’esposa, la pintora Malfeito, deu ser una de les més afavorides -ella, no pas els clients- per la relació qualitat-preu de la seva obra, la qual ara per fi s’ha pogut apilar en els més amagats magatzems d’empreses i empresaris en cerca, o induïts a la cerca, de suport institucional. Que negocia bé.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

La mort política d’Alavedra es va produir fa més de deu anys, quan va decidir sacrificar-se per la pàtria: Alfonso Guerra sabia que les urnes s’havien equivocat i havien donat un segon mandat a Jordi Pujol, així que el sempre ben informat El País va publicar els adients rumors alarmants sobre la situació de Banca Catalana, per tal que de retruc la trona de Pujol trontollés. Alavedra s’oferí per ocupar la trona que fos si la desgràcia es concretava. I adéu, president Macià.