Herbetes

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 701, 24 de novembre de 1997

Sobrevolant al darrer número de la revista algun retrat de ministre conciutadà nostre integrat al govern espanyol, ens ha vingut a la memòria el cas de Gual Villalbí, barceloní i ministre al mateix lloc durant l’altre Règim, el del general Franco. S’havia arribat a poder presentar al consell de ministres un projecte de diari en català. Davant hi havia Manuel Ibàñez Escofet. Darrere, amb els duros, gent que no podia despertar més sospites que els amos dels altres diaris.

Diu que diuen -Ibàñez- que el dictador, que sabia que molts dels nostres conciutadans són herbetes de nom marduix, a l’hora de decidir si es donava permís per al diari va demanar a Gual Villalbí quina era la seva opinió, ja que com a català tindria més criteri.

“Perquè sóc català m’haig de mantenir neutral, Excel·lència”. Si n’hi han arribat a anar, d’herbetes catalanes, a Madrid en condició de catalans. És a dir, de neutrals.