Morts sense fronteres

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 723, 27 d’abril de 1998

Si irlandesos i anglesos han arribat a un acord delicadíssim després de moltes converses per posar fi a la violència i a les morts, i si immediatament de fer-se públic aquest acord Pp i Psoe juren acordats que Irlanda no té res en comú amb el País Basc, la conclusió és igualment immediata: ni Pp ni Psoe no creuen convenient per als seus interessos comuns que s’acabi la violència, les morts al País Basc.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Perquè si els interessava, el que haurien fet immediatament de l’acord de Stormont seria declarar en comú que, encara que Irlanda i el País Basc són i presenten situacions molt diferents, sempre hi ha alguna cosa en comú entre dos països, dos pobles, dos conflictes, dues solucions. Per exemple això: que val més una mala pau que una bona guerra, perquè una pau sempre es pot refer, mentre que els morts són irreparables.

O això altre: que quan s’ha acabat de negociar, el negociador digne d’aquest nom torna a començar.

O viceversa: que si no s’ha començat a negociar no té sentit d’exigir el final de la violència: a qui li ho exigiran, i qui podrà respondre físicament sí o no, a qui?

El Pp i el Psoe -el pacte de fons, l’autèntic, el permanent, el secular- tenen en comú això: que Espanya és l’únic important -per a ells. I que fora d’Espanya no hi ha salvació -per a ells. Que fora d’Espanya no existeixen.

I van tenir tota la raó: ajudant-hi la democràcia per millorable que sigui: i algunes morts, irreparables com són.