Morts sense fronteres

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 723, 27 d’abril de 1998

Si irlandesos i anglesos han arribat a un acord delicadíssim després de moltes converses per posar fi a la violència i a les morts, i si immediatament de fer-se públic aquest acord Pp i Psoe juren acordats que Irlanda no té res en comú amb el País Basc, la conclusió és igualment immediata: ni Pp ni Psoe no creuen convenient per als seus interessos comuns que s’acabi la violència, les morts al País Basc.

Perquè si els interessava, el que haurien fet immediatament de l’acord de Stormont seria declarar en comú que, encara que Irlanda i el País Basc són i presenten situacions molt diferents, sempre hi ha alguna cosa en comú entre dos països, dos pobles, dos conflictes, dues solucions. Per exemple això: que val més una mala pau que una bona guerra, perquè una pau sempre es pot refer, mentre que els morts són irreparables.

O això altre: que quan s’ha acabat de negociar, el negociador digne d’aquest nom torna a començar.

O viceversa: que si no s’ha començat a negociar no té sentit d’exigir el final de la violència: a qui li ho exigiran, i qui podrà respondre físicament sí o no, a qui?

El Pp i el Psoe -el pacte de fons, l’autèntic, el permanent, el secular- tenen en comú això: que Espanya és l’únic important -per a ells. I que fora d’Espanya no hi ha salvació -per a ells. Que fora d’Espanya no existeixen.

I van tenir tota la raó: ajudant-hi la democràcia per millorable que sigui: i algunes morts, irreparables com són.