Valencians a Catalunya

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 728, 1 de juny de 1998

La setmana passada, a la secció “Cartes” en sortia una que seria una bona pedrera si tinguéssim polítics d’ofíci: dels que duen la realitat a l’esquema, i no l’esquema a la realitat.

La carta és d’un realisme que espanta -el bon polític no s’espanta mai, simplement, calcula-. Es titula ”Mestres valencians a Catalunya” i exposa que aquests darrers anys, mentre hi ha cada vegada més mestres valencians als col·legis del Principat, en canvi el 1995 el 80% de mestres que van passar les oposicions al País Valencià procedien de fora dels nostres països: com que no s’hi exigeix el coneixement de la llengua pròpia de la comunitat, hi van acudir com a mosques -com en ple franquisme, per entendre’ns-. Tampoc no s’hi exigeix el valencià a l’hora de cobrir baixes i períodes d’interinatge.

És una qüestió cultural? I tant. Política? I tant. Però, per damunt de tot, i aquesta és l’excusa a què s’haurien d’agafar els nostres polítics si en tinguéssim, és que és una qüestió1aboral. És una greu qüestió laboral, “apolítica”, només llunyanament cultural, que ciutadans del País Valencià no puguin treballar “a casa” i hagin d’emigrar, d’anar a treballar “a fora”; els sindicats reals hi podrien estar d’acord, i també els organismes de representació dels interessos bàsics del ciutadà. En sabem uns que no hi estaran d’acord, els de l’esquema final: el Principat i el País Valencià són la mateixa nació, i per tant no es pot parlar d’emigració. Mentrestant, el 80% dels mestres al País Valencià, deuen ser… invasors? Són més que això: són reals.