Pensar en Borrell, no notar-lo

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 725, 11 de maig de 1998

El Pp respon amb més eficàcia al furóncol Borrell que no pas Ciu al furóncol Borrell que ha sortit al comú adversari, el Psc (Psc-Psoe). El Pp respon amb el cap, i Ciu de moment només amb els sentits. El Pp es fixa en el fet que la pugna Borrell-Almunia continua i que, per tant, la victòria de Borrell augmenta les pugnes dins el Psoe. Pugna més perjudicial pel fet de guanyar Borrell.

El Pp es limita a propagar els fets: al Psoe, cada cop hi mana més gent: González que se’l va inventar, Almunia que n’és el secretari general, Borrell que vol enterrar aquests dos, i Guerra, el vencedor de les primàries, si Borrell no fos un desagraït i no hagués passat de criatura de Guerra a èmul: mal assumpte per a Borrell. Mentre que Ciu no constata la bondat del resultat, gairebé tan favorable als seus interessos com als del Pp: Borrell ha guanyat a Catalunya contra l’oposició en bloc de la cúpula del Psc, principal adversari de Ciu a Catalunya, que ara es troba dividit en tres grups: els borrellistes, la cúpula oficial i beneficiaris, i els sempre fràgils simpatitzants i votants. En comptes d’afegir llenya al foc com el Pp, Ciu repeteix arguments d’efectes ja produïts: que si jacobí, que si més del Psoe que no del Psc, que si nacionalista espanyol.

Llenya nova: socialista d’alt grau jura convençut que, en Borrell, només el vota qui no hi ha parlat. Ha parlat amb poca gent, doncs; que Ciu l’hi ajudi, amb tots els mitjans de comunicació de què disposa.