De Nuremberg a Madrid, baixant

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 729, 8 de juny de 1998

Judici del -suposat- terrorisme d’Estat, els GAL, Madrid (Espanya), 26 de maig, dimarts. El jutge pregunta a un dels policies que havien tingut segrestat el ciutadà Segundo Marey per què havia fet això tan lleig de tenir segrestat un ciutadà innocent; ell, un funcionari de l’Estat que cobra precisament pel contrari. I el gallofa va i s’explica: “Quan em van dir que era una qüestió d’Estat, vaig creure que era un servei important…” Fins aquí ja Déu n’hi do, el gallofa pot ser tan exemplarment obedient com es vulgui, el que és segur és que no deu llegir gaire Història. Al Tribunal de Nuremberg, als nazis, militars i militars nazis que contestaven això mateix, que havien liquidat milions de persones innocents perquè s’havien limitat a obeir ordres dels seus superiors, els jutges aliats els van condemnar com si ho haguessin fet per iniciativa pròpia.

En teoria, mala defensa del gallofa. Però continua declarant, i afegeix: “… Com en l’ocasió anterior, que em va dir que era un servei d’Estat i que va ser un assumpte que van tenir repercussions molt importants per a aquest país”. I en aquest precís moment, va el jutge i l’interromp i impedeix que l’acusat expliqui quina va ser aquesta ocasió anterior en què va fer el mateix i per les mateixes raons i segons la mateixa filosofia.

Un jutge impedint que un acusat declari que ja n’havia feta una de semblant abans, i per les mateixes raons? No deu ser un jutge aliat dels de Nuremberg. Deu ser un jutge aliat de l’Estat. De dret, naturalment.