Esport i comèdia

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 734, 13 de juliol de 1998

El Parlament del Principat ha votat ara en favor de les seleccions nacionals esportives. No fa ni set anys Ciu, el partit que ho ha votat amb més vots, va decidir de desmuntar, i de passada de deixar en ridícul uns milers de ciutadans honrats i il·lusionats, el molt popular Comitè Olímpic de Catalunya. Seria llastimós que aquesta votació fos res més que conseqüència del que va decidir fa unes setmanes el Parlament basc en aquest respecte. No deu ser-ho pas, això.

Ja estaria més bé que la il·lusió ara beneïda i votada per Ciu volgués aprofitar en benefici nostre l’enorme, l’immens ridícul, de dimensions cosmopolites -mundials, literalment- que el futbol espanyol acaba de regalar-nos, a nosaltres i a tots els amants del futbol considerat com un esport i també com un espectacle, però normal com una tauromàquia de jura de bandera legionària. “Ni mengen ni deixen menjar”, seria una manera popular d’aprofitar-nos de la sempre ridícula ufana espanyola en benefici de la nostra permanent gana de normalitat.

Potser el que més ens convé és que amb la votació d’ara passi el que va passar amb el Coc: qui sap on para. Escòcia. Gal·les i Irlanda del Nord tenen seleccions nacionals. La il·lusió, quan es vol només il·lusió, és només il·lusa. No és ni il·lusió.