Podríem guanyar

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils,núm. 739, 17 d’agost de 1998

Ramon Tamames, polític i economista -o comunista.-, espanyol de pedra picada, continua una eficaç vida de relliscades: està encantat que alts polítics i funcionaris espanyols, entre ells un ministre, vagin a la presó com a responsables de l’operació Gal (un grup terrorista organitzat per l’estat perquè li fes les necessitats). I hi fa broma i tot: ha dit que amb el temps que tenen de presó, els condemnats podrien estudiar a la Uned (Universidad a Distancia, un germanet bord de la nostra excel·lent Universitat Oberta de Catalunya).

I el primer ministre espanyol de l’època dels Gal, Felipe González, que és advocat com Jordi Pujol és metge, ha decidit defensar els condemnats en un intent d’aquests d’evitar de complir la sentència.

Ramon Tamames no els ataca perquè ho vagin fer malament sinó per haver-ho fet. Felipe González no els defensa d’haver-ho fet malament, sinó perquè diu que no ho van fer -ell, que en temps d’aquest terrorisme d’estat era al cim de l’estat-. Tots dos són iguals: viscerals servidors de l’estat que incoherentment neguen l’evidència que tots els estats una hora o altra recorren al terrorisme. Viscerals i incultes. I iguals perquè, viscerals servidors de l’estat, no maleeixen els sentenciats per no haver servit amb èxit l’estat.

Amb aquest estat i aquests servidors, fins i tot en Pujol acabarà gosant dir-se confederal; i Zaplana acceptant les normes de Castelló. ‘nar-hi ‘nant.