L’anglès, punyeta

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 747, 12 d’octubre de 1998

Que la unió política d’Europa és a les beceroles ho diu que cada vegada que un Estat ha entrat a formar-ne part se li ha admès la seva llengua oficial: tot plegat per acabar decidint nicieses, als organismes oficials europeus tant els deu fer decidir-les en una llengua com en deu.

Una política europea unida començarà a existir quan les seves llengües oficials siguin un parell o tres, una si calgués. Com en els temps del llatí generalitzat, que cadascú tenia la seva i qui volia saber-ne més acabava sabent llatí. Si la política europea unida ha de començar ara, aquesta llengua seria el llatí d’ara, l’anglès, escampat per Europa i tot el món.

En aquestes érem quan un parell d’universitats catalanes -una d’elles la Fava, amb v de fava per l’agosarament del personal que la conforma- proposen d’incorporar l’espanyol a fi d’atreure masses d’estudiants, quantitats d’alumnes. Per no se sap ben bé què, perquè estadísticament de masses d’estudiants que parlin anglès n’hi ha moltes més que no pas que parlin espanyol. Es deuen haver cregut sense crítica, obligatòria per a uns universitaris, allò dels ”300 milions” veí, i ja han vist milions de llatinoamericans trucant a la botiga-universitat centimets en mà. En comptes d’anglès, espanyol, i així perdre’s el duro per guanyar la pesseta. Si n’arriben a ser, de catalanets d’auca. Són gairebé 300 milions d’analfabets: o és que els nostres universitaris-botiguers no es llegeixen les estadístiques de l’Onu sobre l’analfabetisme al món? Deuen estar en anglès.