Pum! I Joan Maragall

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 758, 28 de desembre de 1998

Girada l’esquena a l’absurd, de dos metres endarrere arriben espetecs de bombes en directe, paraules de Bill Clinton en directe i sons de Bagdad en directe -amb reflexos de llum verda més pròpia de pel·lícula de màquines humanoides que no d’informatiu audiovisual-. Veure guerra en directe serà absurd fins que no sigui normal; són poques dues vegades, la guerra del Golf i aquesta -operació Guineu del desert acaben de dir-ne.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

No trigarà a deixar de ser absurd. Els progressos tècnics fan que la humanitat segueixi en directe, de la butaca de casa estant, les guerres que hi hagi. Fins a la fi dels temps.

De moment, absurd. Així que en fugim girant-nos d’esquena al televisor -sense tancar-lo; per fer normal l’absurd, per acostumar-nos al futur, és a dir al present- i obrint el primer llibre a l’abast: Poesia de Maragall, edició crítica de la Magrana. El subconscient ens fa interessar per les fonts de l’Adéu a Espanya: pàgina 382. Nota crítica a la 383, que cita un article de Maragall de l’abril de 1904: “I al vespre aquí, en l’Institut de Sant Isidre, el Rei dient que volia aprendre el català per entendre’s millor amb els pagesos una altra vegada; i en Maura (…) fent un cert acatament al catalanisme, han promogut un entusiasme més substanciós que tot altre. Ha semblat com si comencéssim a entendre’ns”.

Entendre’s en català Catalunya i Espanya, deia fa un segle. Com l’Iraq i els USA fa deu anys.