Un adversari, per fi

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 761, 18 de gener de 1999

D’ençà de la caiguda del mur de Berlín que no s’havia vist res d’igual: el dòlar, els Estats Units, tremolant. És l’euro.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Han estat deu anys que semblava que la Història, en efecte, s’havia acabat. Entesa la Història com una pugna entre dues visions del món, Caïm contra Abel, és a dir: recol·lectors contra pagesos, grecs contra perses, romans contra bàrbars, cristians contra pagans, feudals contra renaixentistes, nobles contra burgesos, monàrquics contra republicans, estat contra llibertat, capitalisme contra comunisme, democràcia contra feixisme, metròpoli contra colònies, Estats Units contra Unió Soviètica.

I ara, dòlar contra euro. No està malament, tenint en compte que, a diferència de la majoria de parelles anteriors, aquesta podrà tenir enfrontaments terribles, però com que no es tracta de dos enemics, sinó d’adversaris, la sang no caldria que arribés al riu.

Estaria bé que fos una guerra pacífica, de les que no reclamen atenció preferent dels totpoderosos mitjans de comunicació. Així no distrauria la humanitat de la guerra de fons, la de veritat, la que en aquest segle XX ha causat més morts que cap de les guerres anteriors, les ressenyades més amunt i les que hagin pogut quedar al tinter: al segle XX ha mort més gent de gana que no en cap altre segle d’ençà que la humanitat existeix.

La guerra de fons: viure, senzillament, sense que calgui matar per tot just sobreviure.