El centre deixa un buit

Ramon Barnils, núm. 762, 25 de gener de 1999

De Maragall a Aznar, dels blaveros pràctics a Unió Mallorquina, tothom corre cap al centre: cap a l’espai que el socialdemòcrata Pujol va ocupar després de la primera ensopegada, i amb bons resultats durant vint anys, que Eusko Alkartasuna va descobrir igualment i que vint anys després comença a aconseguir que ocupi el PNB, la seva font. Que Suárez va batejar -massa tard per a ell.

La Història i els moderats aconsegueixen que la majoria de la dreta s’hi barregi i plegats s’apoderin del centre. Per la seva banda, la Història i el poder com a objectiu principal duen l’esquerra menys esquerra, la que és ara majoritària, al mateix lloc de poder immediat, el centre. Mercès a aquest doble moviment de conveniència cap al centre, cap al poder i la conservació del poder, queda un enorme, un immens buit, el buit de “l’altre” espai, de l’espai no conservador, de l’espai en progrés i d’innovació, d’imaginació i de solucions noves, d’anticipacions eficaces per als problemes i les situacions de demà; d’avui mateix.

No sé si serà a la immediata tongada d’eleccions o a la següent que hi trauran un bon nas les forces socials i polítiques, econòmiques i culturals que disposen del material, encara dispers o desconegut, incipient o a mig coure, destinat a omplir l’enorme buit que deixa el centre únic. El progrés, l’esquerra no poden ni haurien de trigar gaire: si la naturalesa té pànic del buit també la humanitat, que en forma part. I la política, que és una forma d’organitzar-les.