Gaziel, encara

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 772, 30 de març – 5 d’abril de 1999

Gaziel és, al costat de Pla i de Guansé i potser d’algú més, el prosista de lectura obligatòria per a tothom que consideri que la prosa dels periodistes és un gènere literari.

I obligatori per a tot periodista és de conèixer la biografia professional de Gaziel per saber quines possibilitats té a l’hora d’abaixar-se els pantalons: fer de periodista en català, fer de periodista en espanyol, fer de periodista o renunciar a l’ofici. Gaziel, catalanista de pedra picada, periodista de primeríssima categoria, pràcticament no va (poder) fer periodisme en català, va (haver de) fer de periodista en mitjans de llengua espanyola (director, potser el millor, de La Vanguardia). Conèixer fins on va arribar Gaziel amb les idees que tenia ens assabenta d’on som, exactament: al periodista, el dilema que li presenta el país no és de fer periodisme en català o de fer-ne en espanyol, sinó de fer de periodista o de no poder-ne fer. Qualsevol altra possibilitat entra dins el camp de l’heroisme, i ni aquí ni enlloc, als periodistes, no se’ls ha d’exigir més heroisme del que el país exigeix a banquers, paletes o futbolistes. L’heroisme, per als herois. I la supressió de l’exigència d’heroisme a un sector de la ciutadania és obligació de tota la ciutadania.

Acaba de sortir Meditacions en el desert, ara senceres. El tornarem a llegir, i tractarem de tornar a distingir-ne el que hi és accessori, la salvació d’Espanya, del que hi és essencial, la nostra.