Garzón, com Franco

Ramon Barnils, núm. 773, 6-12 d’abril de 1999

No és cap aberració que Franco ocupi, i esperem que sigui per sempre, la primeríssima pàgina de l’anuari oficial de l’exèrcit espanyol. Es queden curts: hauria de ser el número u mundial, i l’afer Pinochet ens reforça aquesta convicció.

A Pinochet li passa el que li passa no pel que vagi fer essent cap d’estat, sinó perquè es va pensar que es podia passejar per Londres com qui es passeja per Santiago o per Madrid. Franco no se les va permetre mai, aquestes frivolitats, i les dues sortides serioses a l’exterior que se li coneixen són a tocar de casa i per veure amics: a Hendaia amb Hitler i a la frontera franco-italiana amb Mussolini. La resta del seu període de Cap d’Estat a caseta, que com a casa no hi ha res. Quin dictador com ell ha estat conscient de quins són els veritables límits del poder? Hitler es pensava ser promotor de la raça ària i Mussolini de la llatina. Franco no solament no es creia infantilismes com aquests -vegeu el seu testament: voluntàriament nul- sinó que sabia perfectament que l’únic que va fer sempre va ser promoure’s ell mateix.

Mètode: atacar furibundament els rojo-separatistes.

El toc furibund de la campanya de Garzón, l’amic dels independentistes, i els espanyols com cal contra Pinochet té un únic mòbil, emanat directament del mètode franquista: exigint comptes a Pinochet tenen coartada perquè el món no els exigeixi comptes per Franco, pel franquisme coexistent amb la monarquia democràtica.