El futur, com l’Igualada

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 778, 11-17 de maig de 1999

La manera de fer de l’Igualada Hockey Club respon la pregunta d’una part dels conciutadans no barcelonins: què fer davant el centralisme Barcelona, que tot s’ho queda, per pessetes i sobretot per poder? L’Igualada s’ha endut en deu anys sis títols màxims d’Europa, i cinc de Lliga. Mètode: no pas comarcalisme, sinó professionalitat.

Les persones assenyades s’esgarrifen de les armes que oposa el rerepaís a l’estúpida política centralista que practica Barcelona: estúpida, perquè el centralisme de veritat, només el pot imposar un centre real, el que controla la força bruta i la força dels diners; Barcelona ni disposa d’exèrcit ni de policia, ni de banc emissor ni d’inspectors de Finances. Ara, les armes que hi oposa el rerepaís són igualment estúpides: el comarcalisme, el dialectalisme i quatre mots despectius, que diuen més de la impotència de qui els fa servir que no pas de la potència (?) de la nostra capital.

L’Igualada té un pressupost que no arriba als cent milions, i el del Barça supera els dos-cents. Els anys 1991 i 1996 el FC Barcelona, talonari en mà, va voler comprar jugadors i tècnics de l’Igualada HC. Va guanyar l’Igualada: sobre la base de la decisió de ser i continuar, augmentant el pressupost i la professionalitat; gestió professional, tècnics i jugadors ben pagats, i la preparació i la tècnica esportives corresponents a aquesta decisió i a aquesta professionalitat.

Sis de deu a Europa, cinc de deu a la Lliga. Un model per a l’esport. I sobretot per a la ciutadania