Ic, I…

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 788, 20-26 de juliol de 1999

La darrera enquesta íntima, la del cercle socialista, amb previsió de resultats per novembre, dóna més de 55 diputats a CiU, uns quants més de 45 al PSC (PSC-PSOE), algun més de 15 a ERC, algun menys al PP, i quatre rals a IC. És a dir, Iniciativa per Catalunya (Ribó), Rip.

Rip fins a la secular victòria final: coneguda l’enquesta, Ribó va emetre el penúltim ronc quan considerà pràcticament franquista tothom (per a IC tothom vol dir ERC, com fa evident l’enquesta) que no volgués anar plegat amb el PSC (PSC-PSOE) (Maragall); lògic: l’única salvació els comunistes la tenen a fondre’s en el ronc final amb l’enemic secular, els ex-socialdemòcrates.

De números també en saben fer els socialistes, que van veure que PSC (PSC-PSOE) i IC sumarien més vots separats que fosos; res doncs de fusions. Pocs dies després la direcció d’IC (Ribó) va decidir, amb la secular unanimitat, d’anar en solitari i amb un programa d’esquerres, i no de centre com els socialistes, ecs.

Cada cop fa més l’efecte que ERC no cal que faci res per treure els diputats que li dóna l’enquesta. Si, a més, aconsegueix d’explicar que, contra la propaganda franquista, comunista i socialista dels darrers dos terços de segle, la seva manera de ser d’esquerres ha estat la més assenyada, i ara a tot Occident l’única productiva, això pot ser Xauxa: la fi de la Transició.

Per cert, el president de les plataformes sociomaragallanes és en X. Folch, d’IC. Cap problema: és un intel·lectual.