Aigua i política

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 803, 2-8 de novembre de 1999

Si la serralada del Pirineu és la segona d’Europa en embalum, i si una quarta part com a mínim del Pirineu la tenim a casa, amb la neu, el gel i l’aigua corresponents, aleshores d’aigua ens en sobra.

És geografia elemental. Contra la qual s’imposa a la ciutadania, que per cert ha passat per l’ensenyament elemental, la necessitat del transvasament d’aigua del Roine -per no parlar de la immensa broma de l’aigua de l’Ebre, la major part de la qual ens arriba… del nostre Pirineu-. Obvietats com aquesta semblen inventades, fins en aquest punt s’imposa damunt l’obvietat geogràfica l’obvietat que qui mana mana, i avall.

L’economista Josep C. Vergés és dels pocs que gosa argumentar aquestes obvietats. Ha participat en un estudi independent, pagat per París, sobre la necessitat d’aigua a Catalunya. Resultat: un minitransvasament d’aigua de Tarragona a Barcelona, i del Segre amb el Cardener, costaria vint vegades menys que el del Roine, i amb resultats també millors en els altres capítols. En un article citava l’ecòleg Narcís Prat: ”L’administració infla tant els consums que arriba a la conclusió que patim un dèficit latent, quan no hi ha ni un sol municipi amb restriccions.” I el mateix Vergés ho remata: ”Connectar el Segre (és a dir, el nostre Pirineu amb nosaltres) facilitaria aigua d’alta qualitat, sense el plutoni del Roine, el riu més nuclear d’Europa”.

Ens fan falta administradors del bé comú: polítics d’esquerres.