Dura-lex

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 802, 26 d’octubre-1 de novembre de 1999

En vint anys Pujol no ha volgut fer lleis electorals pròpies, i fa servir les espanyoles. No solament és català, sinó també murri.

Les lleis electorals de la democràcia postfranquista però no menys espanyola afavoreixen els partits grossos, que per població i territori són espanyols. I retallen el pas als partits no espanyols: bascos, gallecs, catalans; lleis sobretot antiAndalusia, vuit circumscripcions castellanoparlants: facilitar que Andalusia, amb tants vots, tingués partits propis seria ficar-se el dimoni a casa.

Ja que van haver d’encaixar la democràcia, almenys que aquesta afavorís els partits grossos, és a dir espanyols, i perjudiqués els partits no espanyols, és a dir “perifèrics”. Així, i tal com ha estat recordat aquests dies, les lleis hispano-democràtiques fan que un vot de sorià valgui tant com quatre vots de barceloní. És “normal”.

Feta la llei, feta la trampa: Jordi Pujol va veure que la llei, feta contra els no espanyols, en canvi a Catalunya l’afavoria a ell, així que els va ben donar pel sac, i en comptes de fer una llei nostrada, aplicable aquí i no a Espanya, utilitza la llei de l’enemic per fotre’l a Catalunya. I té: vint anys. I escaig.

Coses de bons polítics. Maragall, figurassa del Psoe, el partit gros que va fer la llei que a Catalunya el perjudica a ell, no s’ho creu. Una pepa, en política: com tots els nen de pis.

Dir “que es foti” deu ser, també, de bons polítics.